L’autonomia de l’autònom

És possible desplegar des d’un Govern una agenda política coherent amb el programa electoral i, alhora, respondre a tots els problemes, conflictes i urgències que apareixen al llarg d’un mandat? Ens atrevim a respondre que sí. I aquest desplegament pot arribar a compartir l’interès informatiu amb l’esdeveniment o la declaració quotidiana? Intuïm que en aquest cas la resposta no pot ser tant optimista.

Dimecres passat vaig participar a Tarragona en un acte informatiu sobre l’Estatut del Treball Autònom. El president del Govern al debat d'investidura s’havia compromès a aprovar-lo en aquesta legislatura. L’Estatut és avui una realitat que començarà la seva discussió en comissió al Congrés al febrer. La seva aprovació durant el proper període de sessions tindrà per als tres milions de treballadors autònoms -558.000 catalans- la mateixa rellevància que va tenir pels assalariats l'Estatut dels Treballadors, aprovat ara fa 26 anys.
El projecte en la seva redacció actual (susceptible de ser millorada en el debat parlamentari) suposa més drets -conciliació de la vida professional i familiar, jubilació anticipada en determinats casos, regulació del règim professional del treballador autònom dependent, celebració d'acords d'interès professional...- i més protecció social -extensió als autònoms de la incapacitat temporal, protecció per accidents de treball i malaltia professional pels autònoms dependents, reduccions o bonificacions en les bases de cotització a la seguretat social...-.
Aquesta llei no resol tots els problemes que avui preocupen els autònoms, però suposa un significatiu pas endavant en l'enfortiment de l'autonomia jurídica, econòmica i social dels treballadors autònoms.

Dues escenes madrilenyes

Quan una iniciativa ambiciosa i arriscada esdevé temerària per a acabar fracassada i ridícula? Com que no estem en condicions d’embastar una resposta complerta i coherent de cap a peus ens limitarem a relatar la última ensopegada del prodigiós alcalde de Madrid.

Dilluns passat, Tim Robbins (que acaba de protagonitzar Atrapa el fuego, un film sobre l’apartheid sud-africà) era rebut a Madrid per un electoralívol Ruiz-Gallardón com a plat fort del Primer Festival de Cinema Solidari.

Primera escena (muda). Robbins arriba al cinema Palafox en cotxe. Obre la porta i es troba amb una catifa vermella que l’encamina, inexorablement, fina a Gallardón. Enmig d’una explosió de flashos Robbins dubta, però acaba acceptant l’angoixant encaixada de mans que li ofereix l’alcalde, artificial manifestació d’afecte que es tornarà a repetir davant el fons publicitari del festival.

Segona escena (sonora). Roda de premsa de l’actor. Pregunta: “Comprèn que l’alcalde no hi fos en la manifestació del passat dissabte?”. Resposta: “No massa, em sembla molt sospitós...Si té temps per a rebre un actor americà, també el tindrà per anar a una manifestació contra el terrorisme, no? (...) La meva intenció era donar suport al festival, no sortir en fotos amb polítics de dretes. Sento que m’han utilitzat.”

El senyor Robbins és algú francament difícil d’utilitzar. Un nord-americà capaç d’assumir la impopularitat que genera la seva posició contrària a la guerra d’Iraq és un ciutadà, si més no, valent. Com també ho és el col·laborador de Gallardón que hagi tingut la idea de portar-lo a Madrid per ajudar a la seva reelecció. Aquesta segona valentia ens ha permès, a més, assistir a aquestes dues considerables escenes.

Josep Pallach

Dijous passat, ara fa trenta anys -en la matinada de l’11 de gener de 1977-, moria Josep Pallach i Carolà. Havia nascut a Figueres. El seu pare era, en paraules seves “de l’Esquerra que a Figueres se’n deia Federació Republicana Socialista de l’Empordà. Era filla d’Abdó Terrades, de Monturiol i de Pi i Maragall...”. El compromís d’en Pallach amb el socialisme i el catalanisme el va fer conèixer de prop la guerra, l’exili, la clandestinitat, la presó i l’evasió per tornar a un l’exili que, aquest cop, es va allargar gairebé durant vint-i-cinc anys. Va ser protagonista, sota el lideratge de Josep Rovira, de la creació al 1945 del Moviment Socialista de Catalunya. I durant més de vint anys donarà vida al seu òrgan de premsa “Endavant”. En majoria – l’any 1950, aliat amb Serra i Moret i allunyat de Rovira - o en minoria - l’any 1966, quan es produeix a Tolosa de Llenguadoc la crisi del MSC entre l’exili i l’interior, encapçalat per Joan Reventós-, el polític i pedagog empordanès va tenir sempre una veu pròpia i poderosa. La seva sobtada mort, l’endemà de la cloenda del III Congrés del PSC-Reagrupament, va commoure tots els socialistes, tot esborrant ferides encara recents, i el conjunt de la societat catalana.

Raimon Martínez Fraile el va recordar dimecres passat davant el President de la Generalitat en l’acte de la seva presentació com a nou Delegat de la Generalitat a Madrid. I, inevitablement, alguns dels trets que nosaltres considerem pallaquians –realisme, ambició, autonomia del projecte, voluntat i visió internacionalista (avui en diem global)- se’ns van aparèixer com a més necessaris i urgents que mai en un Madrid presoner/protegit, una nit més, per una tossuda boira camperola.

Punt final

Si fóssim radicalment coherents amb la convicció que la lluita contra el terrorisme requereix poques paraules i moltes accions, i amb la certesa que no estem en condicions d’aportar cap element original en aquest terreny, el nostre escriure i el seu llegir haurien de tenir aquí el seu punt final. Tanmateix, el fet de recelar de qualsevol radicalitat i la rellevància de l’atemptat a la T-4 de l’aeroport de Barajas ens obliguen –únicament a nosaltres- a continuar.

Amb l’explosió de la furgoneta el passat 30 de desembre ETA va enterrar el procés que havia d’acabar amb la violència terrorista. Aquesta salvatjada suposa el punt final al tercer procés de diàleg –els altres dos amb governs de González i d’Aznar- engegat amb l’objectiu que tothom al nostre país pugui viure –i conviure- en llibertat i pau.

El 28 de novembre de 1999 ETA, a través d’un comunicat, va trencar la treva iniciada el 16 de setembre de 1998 –sempre sota el govern Aznar- Joaquín Almunia afirmà: “No caben reproches. Lo fundamental es la unidad contra el terrorismo.” Voldríem pensar que Mariano Rajoy en algun moment serà capaç de tenir una actitud semblant... En qualsevol cas, el Govern obrirà la setmana vinent una ronda de contactes amb totes les forces polítiques per a construir iniciatives comunes que enforteixen la unitat dels demòcrates contra el terrorisme. Avançar en aquesta direcció és la millor resposta que podem donar a l’acció criminal d’ETA.

Quan escrivim aquestes línies, els equips de rescat han trobat, després d’unes esgotadores jornades, els cadàvers de Carlos Alonso Palate i Diego Armando Estacio. La barbàrie terrorista torna a demostrar la seva capacitat per a generar dolor entre els més humils.